Els Jocs Olímpics de Franco. Un anàlisi de la candidatura frustada de Barcelona’72

En alguna de les múltiples i improvisades reunions i tertúlies que es van organitzar durant la celebració a Madrid de la 63a sessió del Comitè Olímpic Internacional (COI), José Antonio Elola-Olaso, com a delegat nacional d’Educació Física i Esports (Delegación Nacional de Deportes, DND) i president del Comitè Olímpic Espanyol (COE), va intentar sondejar els màxims representants del moviment olímpic sobre les possibilitats que podria arribar a tenir una candidatura olímpica espanyola. La ciutat va acollir durant la primera setmana d’octubre de 1965 l’assemblea anual del COI, i l’aparell propagandístic del franquisme va aprofitar aquesta trobada per publicitar, tant com fos possible, allò que les autoritats polítiques consideraven un èxit diplomàtic que contribuiria a millorar la debilitada imatge internacional del país. L’Espanya del desarrollismo donava la benvinguda als membres del COI mentre somniava amb l’impacte que podria suposar per a la seva integració en el context europeu la celebració d’una olimpíada.